Bon dia.
Avui, dijous 31 d’octubre, ens hem despertat a l’aparcament per campers i autocaravanes de Santa Pau. Un lloc molt tranquil, al costat de l’oficina de turisme, amb serveis (sense dutxa ni paper de wc) oberts les 24 hores. També disposa de cubells d’escombraries i un parell de taules per picnic.
Hem passat una nit molt tranquil·la i sense sorolls, i un cop esmorzats ens posem en marxa. La veritat és qué ens han recomanat aquest aparcament i visitar el poble, sense més dades que: «heu de veure Santa Pau». I aquí estem.
Primer passem per l’oficina de turisme per demanar informació del poble i pels propers dies. Volem preguntar si podrem dormir en un aparcament en concret o si està prohibit. La noia que ens atén, un 10! En atenció i informació, dona gust quan trobes persones així!
Santa Pau és una vila medieval al mateix cor del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa; està envoltada per, ni més ni menys, que tretze volcans! Això li confereix un terreny molt irregular. A més d’un terra ben fèrtil d’on surten els fesols de Santa Pau, els quals tenen Denominació d’Origen Protegida (DOP).
I comenem a caminar cap al centre històric de Santa Pau, …. i comença a ploure. Sembla ser, ja, una tónica ens els nostres viatges, per sort hem agafat els paraigües.
Caminem pel carrer Major on ens trobem la plaça del mirador, des de la qual tenim una panoràmica del centre històric i ens fem una idea del que ens espera (equivocada, per cert). Continuem pel carrer del Pont per atravessar el riu Ser i arribar a la plaça de Baix.
Veiem sortir un cotxe per un petit túnel i ens sorpren, primer per lo justet que va i segon, perquè és per on hem de continuar, ja que és una de les entrades del recinte emmurallat. I arribem al centre neuràlgic en època medieval, és a dir, a la plaça Major. Una plaça delimitada per les façanes porxades amb arcades desiguals i on predomina la imponent torre del campanar de l’esglèsia de Santa Maria.
Paral·lelament, també destaca el Castell dels barons de Santa Pau, de planta quadrada, el qual que va ser la residència oficial de la Baronia des de l’any 1278, tot i que esta documentada la seva existència des del 929-935. Al seu voltant es va anar creant el recinte emmurallat i la creació de la vila.
Actualment, l’interior del castell no es pot visitar ja que és propietat privada.
I ens endinsem pels carrerons en busca del «laberint medieval» que ens té intrigats. Ens imaginem com deu ser i l’anem buscant. Alhora, ens sentim en una altra època recorrent els carrerons i carrerons de la vila antiga. Va plovisquejant però volem trobar el laberint. No hi ha manera, a veure aquest carrer… no podem continuar. A veure aquest altre…. està tallat. Segur que està darrere d’aquesta casa…. el carrero no continua. I així una bona estona fins que esclatem a riure! Qué rucs! Ja hi som al laberint medieval !!!! Tot el entramat de cases i carrers sense sortida. Realment, ens va meravellar tant que ens vam olvidar de fer fotos.
El que també hem anat trobant són diverses escultures mig amagades pels carrers; són d’una trobada de joves artistes catalans i italians l’any 1992.
Ens trobem amb una altra porta d’entrada/sortida del recinte emmurallat des d’on hi ha un mirador de la vall i els volcans.
Retornem cap a la plaça Major; ara plou amb ganes i ens refugiem sota els porxos. Sembla que no pararà en breu i no tenim ganes de mullar-nos, així que entrem a Can Menció (cafeteria que hi ha a la plaça) per prendre café i piquem uns panellets artesans boníssims que hi tenen (un de cada, ens pot la golafreria!). Ens va agradar el raconet on hi ha contes, llibres per colorar i un estoig amb colors de tot tipus, és un detall pels nens i nenes.
Quan afluixa una mica la pluja marxem cap a l’autocaravana que ja és hora de dinar; abans, però, entrem en un petit supermercat a comprar ja que ens falten algunes coses.
Per la tarda, i veient que el cel s’obre, marxem a l’àrea de recepció de visitants de Can Serra, o el que és el mateix, l’aparcament de la fageda d’en Jordà.
Aquest aparcament ara està regulat amb barreres i el pagament s’ha de fer amb targeta de crèdit o dèbit (no accepta efectiu). Les dues primeres hores son a 0,034 €/minut i a partir de la tercera a 0.017 €/minut. S’hi pot pernoctar, però no ho recomanem ja que funciona les 24 hores i sortiria massa car. Hi ha serveis, màquines de vending i cubells d’escombraries.
A la fageda d’en Jordà hi ha varies pistes per on caminar, de fet tota la zona és plena de rutes per caminar. Nosaltres farem la número 2 Sender de Joan Maragall, una semicircular d’uns 35 minuts i 1,5 km. Creuem la carretera per un pas subterrani per vianants i de seguida ens trobem amb el monòlit erigit en memòria del poeta Joan Maragall, on podem llegir el famós poema que li va inspirar aquest bosc. Aquesta ruta NO és apta per fer amb cotxets. N´hi ha una altra per on passen els carruatges amb cavalls que és accessible amb bicis i cotxets.
Després de veure el monòlit baixem un parell de trams d’escales i ja ens trobem de ple dins de la fageda. Els sorolls dels vehicles ja estan atenuats i el cel ja costa de veure per culpa de la densitat dels faigs. Olor a natura humida, a tranquil·litat. Ja és tardor i hi ha moltes fulles al terra, però encara podem veure el color marró característic de la terra volcànica. Ens creuem amb un altre sender i decidim recorre’l un tros. Al final, hem fet una bona volta, i el petit s’ha quedat dormit a la motxil·la pràcticament tota la ruta.
Paguem els quasi 5 € per les 2,5 hores que hi hem estat i marxem cap a l’aparcament del Volcà de Santa Margarida. En aquest no hi ha barreres, sols un vigilant durant el dia (de 8 a 18 h, aproximadament) que et cobra 4 € per tota la jornada. Per tant, passar la nit està permès i és gratuït (confirmat per l’oficina de turisme de Sta. Pau).
No hi ha cobertura al móbil, gens.
Passem el que queda de tarda jugant amb els nens; més tard fem el sopar i a dormir!
Bona nit!
Les Guineus Rodamons 